|
|
Amanda i Marina, el neguit insubornable
Un tabú envolta el passat dels familiars (per part materna) de l'Amanda, una adolescent bellugadissa de Gandia, que es fa infinitat de preguntes. "Hi ha un punt negre que ta mare no desvelarà per res del món i que ens resulta inassequible. Mai no m'ha dit mot d'aquest afer", li confessarà el pare. Amb aquesta dada enigmàtica va prenent cos la novel·la juvenil Et recorde, Amanda (Alfaguara/Voramar, Picanya 2002) de Gemma Pasqual i Escrivà.
Els interrogants d'Amanda trobaran poc a poquet respostes quan la seva àvia decidirà retornar de molt gran a la seva casa pairal de La Safor. Un amor sud-americà i les penúries de la postguerra espanyola la van empènyer a casar-se en terra xilena. Teresa, l'àvia de la protagonista, aterrarà al País Valencià durament marcada pel Xile de Pinochet. Tant és així, que s'haurà convertit en una Madre de la Plaza de Mayo xilena arran de la desaparició de la seva filla, que també es diu Amanda, en ple cop d'estat: "Fa trenta anys que lluite per ella. Fins que no veja el seu cos, fins que no la soterren amb tots els honors que es mereix, fins que ningú no done una prova de la seua mort, la meua filla viurà amb mi".
Indignada davant tanta impunitat, la nostra doneta anirà reconstruint els darrers dies del Xile de Neruda, Víctor Jara, Allende... I fent esment a molts símils de la dictadura franquista. L'interès de la jove Amanda per aquest fragment tan dolorós de la història, la portarà a identificar-se amb els valors democràtics i amb la justícia. Fins al punt d'unir-se, en un viatge llampec a Anglaterra, amb els manifestants concentrats a la mansió londinenca on va quedar retingut Pinochet durant uns mesos. Al llarg de la narració Amanda sempre anirà acompanyada d'una guitarra, que imagino molt semblant a la de Víctor Jara i Raimon, símbol del neguit, del crit insubornable.
En paraules de la mateixa autora, pronunciades la passada primavera al Casal Jaume I de Fraga, l'esperit tant d'Et recorde, Amanda com de Marina (Alfaguara/Voramar, Picanya 2001), la seva anterior novel·la, és combatre "l'amnèsia col·lectiva". Per això, la saforenca Gemma Pasqual no defuig les escenes de violència de la mateixa manera que ens entendreix quan l'amor adolescent apareix. L'acció i la passió són una constant en ambdues històries.
En aquest sentit, Gemma Pasqual s'inspirarà en l'assassinat del noi Guillem Agulló l'any 1993, a mans del feixisme espanyol establert a València, per bastir Marina. La descoberta del món dels adults, l'enyorança de La Safor, la figura de l'àvia, les amistats adolescents, la fermesa davant l'adversitat, el protagonisme femení... són també elements que es combinen a Marina. Tot i que el fil conductor de la novel·la s'articula a l'entorn de la crueltat dels grups ultres i les discriminacions que viurà la protagonita per ser una noia negra. Tenir un color de pell diferent al de la majoria, li farà sentir com una mena de brutor, li acabarà desencadenant una crisi d'identitat: "No sé quina és la manera no racista d'anomenar-me a mi mateixa".
Et recorde, Amanda i Marina són dues novel·les molt recomanables per a joves inquiets. El seu contingut pedagògic i la frescor amb què han estat redactades enganxen de seguida el lector. I és que Gemma Pasqual Escrivà se'ns revela com una lletraferida amb un bon talent comunicatiu i amb un alt grau de compromís amb els temps que corren.
Quim Gibert, ensenyant
|
|
