|
|
Els bisbes, que diguin missa
Editorial del número 228
De fet, millor seria dir que els bisbes espanyols continuen, braç en alt i mà estesa, en la mateixa guerra iniciada per un aixecament feixista que ells van impulsar i beneir. Mala raça, aquesta gent. Mala gent i sense vergonya. Perquè, si en tinguessin, callarien en qüestions com ara els drets de les persones o els drets dels pobles. Volen passar-ne com a experts i d'allò que són realment uns especialistes és en el fet de negar els drets, de combatre'ls, d'endarrerir tant com els ha estat possible el progrés de la història envers majors espais de llibertat i de justícia.
Si la fi de l'antic règim senyorívol i nobiliari és va allargassar tant i tant al llarg del segle XIX i part del XX va ser gràcies a la rèmora de l'Església catòlica, entestada a mantenir la Inquisició, la negació dels drets de la persona, els privilegis dels poderosos, entre els quals ells mateixos i totes llurs sangoneres. Actualment, parlen cínicament del dret a la vida, per exemple, quan aquesta secta té al seu haver una de les nòmines més abundants de morts de la història de la humanitat. Parlen del dret d'expressió, per exemple, i a les seves reunions orgàniques (que en diuen "misses") només té dret a la paraula un i els altres escolten, o ho fan veure. Parlen de pobresa i viuen en palaus ("palaus arquebisbals", en diuen). Han fet del cinisme una veritable professió.
I avui, davant el clam dels pobles per la salvaguarda de la nostra identitat, reclamant el reconeixement del dret d'autodeterminació per tal de poder defensar-nos contra el genocidi cultural espanyol, els podrits bisbes espanyols (entre els quals n'hi ha una bona colla de pobres desgraciats botiflers de casa nostra) diuen que les nacions com ara la nostra, la catalana, no tenen dret a l'autodeterminació i que és "moralment inacceptable" la reclamació d'independència. Ens han tornat a declarar la guerra, doncs. Però ja sabem qui són i on són.
|
|
