|
|
'La histèria és de cinc-cents mil milions de pessetes'
La Fundació per una Nova Cultura de l'Aigua, de la qual Antoni Estevan n'és membre, va ser una de les organitzacions convocants de la manifestació del passat 23 de novembre a València en defena de l'Ebre i el Xuquer i contra la instrumentalització econòmica i política de l'aigua.
:: No hem d'oblidar que no hem de donar aigua, sinó serveis hidràulics
:: El PH propicia que totes les comunitats autonòmiques queden vinculades a un sistema que s'ha de dirimir des de Madrid
|
|
|
Serà l'aigua el petroli del segle XXI? Es mantindrà la figura dels aiguatinents?
L'aigua és un bé cada vegada més escàs i aquest és un fet clar per a tothom. Cal diferenciar els drets històrics que han anat desenvolupant l'ús de l'aigua, i els drets de l'aigua i les noves tecnologies. En la mesura que la tecnologia va canviant les coses, això comporta grans canvis històrics en matèria d'aigua. Perquè, per exemple, qui té dret a l'aigua de la mar? Parlem de drets a l'energia, drets d'emissió de contaminants... Tots aquests canvis són importants. Sí que hi haurà la figura de l'aiguatinent, però també crec que tot el que són canvis tecnològics i socials permetran establir un diàleg un poc més igualitari.
Què vol dir "una nova cultura de l'aigua"?
És una agrupació de gent que va començar fa dos anys per impulsar el procés històric en què ens trobem, un procés de canvi pel que fa a la cultura de l'aigua. Aquest canvi ha de venir, perquè els riscs ambientals són absolutament reals, i la vella cultura de l'aigua no serveix. De fet, és un canvi que ja s'ha donat en d'altres països. Als Estats Units d'Amèrica, per exemple, aquest debat es va produir fa quinze o vint anys, i al final va canviar la cultura de l'aigua: ara mateix estan parlant de decommissioning, de desmantellament d'infraestructures excessives o innecessàries. I és una qüestió que ací també ens hem de plantejar. Nosaltres ens hem agrupat per intentar que aquest canvi de la cultura de l'aigua es done d'una manera ordenada, amb la màxima participació d'agents socials i des d'una perspectiva multidisciplinar (amb aportacions de sociòlegs, economistes, enginyers, biòlegs...). Perquè no s'ha d'oblidar que hem de fer la nostra pròpia cultura de l'aigua, no ens serveix importar-ne cap d'un altre lloc, hem d'adequar-la a la nostra situació: hem de fer una nova cultura mediterrània de l'aigua que no pot ser igual que la gallega o l'atlàntica.
Què en penseu, dels conceptes "excedent" i "dèficit estructural" aplicats a les conques hídriques?
És una ximpleria. Perquè si tu generes unes demandes al llarg del segle a Múrcia, si dius que hi haurà mil hectòmetres cúbics d'aigua, qualifiques hectàrees per a aquests mil hectòmetres, i quan no els tens perquè no existia l'aigua que tu deies dius que hi ha un dèficit estructural... ja m'explicaràs! L'única definició que jo he pogut acceptar de "cabal ecològic" la va donar un amic meu, també enginyer de camins, però no de la línia dels transvasistes o dels hidràulics de la voladura: ell diu que el cabal ecològic és el cabal del riu i ja està. En cada moment el riu genera un estat ecològic amb el cabal que té. Podem millorar l'estat ecològic del riu? Sí, fent-lo més semblant al que la directiva marc europea anomena "riu de referència". Com salva la directiva marc aquest aparent dilema? Quan diem que un riu és acceptable? La directiva especifica una sèrie de regions geogràfiques i hi ha una sèrie de rius representatius (un bon riu de Bretanya, del Cantàbric o mediterrani), amb les seues condicions de cabal, de conca, de qualitat, de règim de fluxe, d'avingudes... Aquest és el riu que hi hauria d'haver per raons naturals. A partir d'aquí podríem parlar no sols de cabal, sinó de règim d'aquest riu, i és llavors quan podem parlar de recursos disponibles: quan hem salvat aquestes qualitats bàsiques que hem de mantenir al riu per tal de tenir un ecosistema saludable. Aleshores tindrem unes quantitats que podem detreure i mantenir alhora el bon estat ecològic. La comparació dels recursos que hi ha amb la demanda que s'ha generat, per la raó que siga, en una conca, la podem anomenar desequilibri, però no pas dèficit estructural. Desequilibri, perquè els recursos naturals que, conservant el medi ambient, podem treure d'aquest riu no són suficients per a tota la demanda que hi ha. Hem de veure, en tot cas, què fem amb aquestes demandes, com podem generar nous recursos, si és que podem, i, si no, com hem d'adaptar les demandes amb noves tecnologies per tal de satisfer-les amb menys quantitat d'aigua. Perquè no hem d'oblidar mai que no hem de donar aigua, sinó serveis hidràulics. És a dir, jo no necessite aigua per a la meua rentadora, sinó fer rentades, i si hi ha una màquina que em deixa la roba igual de neta però en comptes de 150 litres d'aigua n'utilitza 50, és això el que em cal: 50 litres i la tecnologia adient. I ací hi ha un camp enorme de treball per canviar les coses, perquè duem molt de temps generant aigua en oferta indefinida: demaneu i se us donarà. Hem generat ineficiències a dojo. Tot el sistema industrial relacionat amb l'aigua s'ha basat en el malbaratament.
El Pla Hidrològic espanyol pivota bàsicament sobre el riu Ebre i els seus transvasaments, però són aquestes les úniques terres afectades? Si es dugués a terme el PH, més enllà de l'Ebre tot seria riquesa i harmonia?
Els rius són els que aporten els nutrients a la mar. Per tant, evidentment, baixen les captures de peixos en zones en què se sobreexplota un riu. I ja hi ha dades concretes de disminució de captures a les zones properes al'Ebre. A més, els impactes a les conques receptores són molt greus. Al Principat, l'aigua de l'Ebre, a banda de la mala qualitat, pot tenir un efecte desmobilitzador sobre les polítiques de gestió, que ja s'estaven duent a terme, de recuperació dels aqüífers del Besòs, del Llobregat i demés. Si ara vingués aigua de l'Ebre en quantitat, les inversions es canalitzarien cap allà i projectes amb més sentit quedarien sense finançament. Al País Valencià, a més de la qualitat de l'aigua que ja hem comentat, pot passar com a Múrcia i a la Vega Baixa del Segura, on la capacitat de càrrega del territori ja s'ha sobrepassat. No oblidem que el País Valencià rep les cues dels rius i, clar, el que passe aigües amunt ens afecta molt. Així que l'exemple del Segura, amb una Vega Baixa destrossada, contaminada, literalment intoxicada, ens permet visualitzar el que li pot passar al Xúquer. Perquè si claves més aigua a la conca, més coses hi dissols (per rentar, per a processos industrials, per a l'agricultura). I el residu queda allà: si no tens sortida d'aigua suficient per dissoldre tot el que hi has clavat, serà aigua contaminada. Si, a més, resulta que estem en una conca forçadíssima, amb una gran evaporació que fa que quede el residu, ja m'explicaràs. Concretament: entren uns 600 hectòmetres cúbics a l'any de recursos propis del Segura, més 300-400 del transvassament del Tajo, més la sobreexplotació d'aqüífers, estem parlant d'una entrada de més de 1.000 hectòmetres l'any. Bo, doncs per la sortida de la conca hi passen 30 hectòmetres. Per tant, la concentració és d'1:30. Estan bojos, perquè el transvassament de l'Ebre els perjudicarà encara més, al Baix Segura: sumarà 500 hectòmetres a la conca per dissoldre-hi encara més coses, i la dilució arribarà a ser 1:45 o 1:50. Això no ho volen veure, creuen que hi aurà aigua de l'Ebre abundant per córrer pel Segura i endur-s'ho a la mar. Com és possible que hom cregua que aigua que costa 50 o 60 pessetes per metre cúbic, segons diu el govern espanyol, la deixen córrer pel riu per tirar-la a la mar i arrossegar la porqueria?
En èpoques d'escassessa es podria argumentar que a la conca receptora produeix major rendiment econòmic o bé que la manca d'aigua pot condicionar el seu desenvolupament...
Quan l'aigua comença a ser escassa, cal utilitzar-la als llocs adients, cal procurar que rendesca el màxim benefici possible. Però jo insistiria que cal fer un sistema de conca no sols en els usos dels recursos, sinó també en els beneficis. Aquesta idea canvia totalment la percepció. Fixa't que un tema complicat és el de l'Aragó: defensa de l'aigua per a què? Per regar dacsars? Per conrear arròs als Monegros? Això no té cap sentit. L'aigua a la conca és un recurs per a tots i cal gestionar-ho de forma que els beneficis també es puguen distribuir. A banda, cal procurar que hi haja usos de l'aigua a l'interior que generen renda i activitat, que eviten el despoblament... L'ús de l'aigua com a torrent d'aventura sols es pot fer al Pirineu i pot ser molt rendible; hi ha tota una sèrie d'usos que poden ser compatibles i s'han de negociar.
Els transvasaments impliquen barreges i substitucions de masses d'aigua. Totes les aigües són iguals?
-No. I, concretament, les de l'Ebre tindran una qualitat decreixent. L'ajustament ús-qualitat dels recursos hídrics és un dels principis clau de la nova cultura de l'aigua. No té sentit utilitzar aigües de baixa qualitat per a usos exigents, ni a l'inrevés, usar aigua d'alta qualitat per a usos que no ho requereixen. Al País Valencià hi ha molts exemples d'ús d'aigua de bona qualitat per a àmbits de baixa exigència.
El PP ha presentat el PH com un pla vertebrador de l'estat. És aquest l'objectiu? I de retruc propiciar l'enfrontament intracatalà per l'aigua?
Hi ha motivacions perverses o que responen a la visió que es té de l'estat espanyol. El PP entén un estat que, com més vinculat i més estretament lligue unes comunitats amb altres, sempre que alhora deleguen la gestió d'aquestes relacions en l'estat central, millor. El PH propicia aquesta visió, ja que els transvasaments de l'Ebre fan que, des d'Euskadi fins Almeria, pràcticament totes les comunitats autonòmiques tret d'Astúries, Galícia i Extremadura i aquesta també hi està vinculada a través del Tajo-Segura, queden vinculades a un sistema d'explotació que, donada l'ordenació jurídica de l'estat, s'ha de dirimir des de Madrid. Perquè jo puc entendre perfectament que el País Valencià tinga aigua compartida amb Catalunya o fins i tot amb Castella-La Manxa, però vull tindre la meua sobirania hidrològica, en el sentit que vull discutir en termes d'igualtat política tant els meus recursos com els que compartesc, i no pas delegar tota la gestió de l'aigua en una organització centralitzada amb una visió de l'estat espanyol que no és la meua, ni crec que la de cada cop més gent als Països Catalans i d'altres parts de l'estat. Vull remarcar com s'insisteix una vegada i una altra des del govern central en la vertebració, en eixe concepte que tenen de "vertebració d'Espanya": fins i tot s'ha estat contraposant el PH com a projecte solidari d'unificació espanyola davant dels que volen la disgregació.
Contra el que en principi pensàvem, no han utilitzat gaire la bandera de l'enfrontament "catalans contra valencians", que es com van començar, sinó què han desviat els trets contra els aragonesos. Crec que pot ser perquè han percebut que, exactament com ha ocorregut al Principat, on al començament intentaven enfrontar Barcelona contra el Delta i al final hi ha hagut un plantejament de consens (i Barcelona i les seues comarques defensen una alternativa al transvasament amb tanta energia com ho puguen estar fent a l'Ebre), doncs ací també podien témer eixa reacció inesperada. Hi podria haver perfectament una actitud de solidaritat. El Delta de l'Ebre és un recurs de l'espai català, no tenim cap altre delta gran i potent als Països Catalans, i la gent això ho percep. Com també percep que no es poden danyar els interessos i el futur d'una comarca com la de l'Ebre, que també és catalana. Aquí hi ha un sentiment d'unió cultural.
L'estat busca aigua per a les seves terres seques i ho fa als rius que desaigüen a la vessant oriental de la península. Per què no mira cap a l'altra banda?
Jo no sé si ho plantejaria així, perquè som davant d'un fenomen pervers. Crec que hi ha una visió torta, que ve del segle XIX i que entén que s'ha de regar tot. Com que aleshores no es comptava l'aigua, ni la despesa, ni res, i la modernització venia per l'aigua, que produïa electricitat i menjar, s'ha creat aquest clixé. Però els rius que van a Portugal s'han de respectar: no se li han de crear rius Segures a Portugal. Ni a Portugal ni a ningú: aquests rius han de sortir saludables fins l'Atlàntic. Regar secans té molt poc sentit en la situació actual, en la qual la tecnologia agrària permet produir aliments d'una altra manera, i no tenen cap sentit aquests regs de baixa rendibilitat plantejats únicament per a treure'n subvencions. Simplement cal aplicar racionalitat en l'ús de l'aigua i així desapareixerien els abusos tant a la vessant oriental com l'atlàntica de la península.
Pel seu volum d'obres el PHN s'ha arribat a anomenar "Pla de Ciment". Som davant d'una política de fets consumats abans que es transpose la directiva marc europea d'aigües?
Efectivament, abans que es transpose la directiva i abans que es tanque l'aixeta dels fons estructurals. Hi ha una pressa evident per aconseguir aquests diners, i aquí si que la visió de l'obra és la que mana. Hi ha una sèrie de grups econòmics a València que s'han repartit ja les obres del PH, així com sona. Perquè, tot i que l'altre dia el president de l'Asociación Valenciana de Empresarios deia que s'ho endurien les grans empreses estatals i europees, no s'ha d'oblidar que les subcontractes són d'aquí i són un petit grup d'empreses molt concretes. Eixa és la raó de la histèria: la histèria és de cinc-cents mil milions de pessetes i, s'ha de dir clarament, per a uns senyors concrets. No hem d'oblidar que l'obra del PH és bàsicament valenciana. El País Valencià està al costat de l'Ebre, i el canal en sortir del País Valencià ja està pràcticament construït. La nova obra, la despesa, es farà fonamentalment ací, llavors és comprensible que una sèrie de senyors es posen histèrics perquè el negoci se'ls pot quedar en l'aire. Però s'han de posar nerviosos eixos senyors, compte, no pas les empreses valencianes ni els treballadors en general, perquè cal insistir que les alternatives que donem de política hidrològica necessiten inversió, que, mentre duren, els fons estructurals europeus seran inversions orientades a projectes que són raonables, que ningú no qüestiona i que tenen molta més intensitat d'ocupació que els projectes de grans obres hidràuliques. Cal insistir-hi, perquè estan enganyant la gent: canalitzant cap a projectes de baixa intensitat de treball els diners de fons estructurals de què disposen redueixen el poder generador d'ocupació dels fons estructurals. Perquè l'estat té uns drets, una quantitat determinada d'aquests fons. Si utilitza aquests diners en aplicacions intensives en ocupació, beneficia els treballadors; si ho fa en activitats intensives en capital o extensives en treball, beneficia el capital. És l'anàlisi de classe que de vegades s'oblida i és fonamental.
Hi ha hagut un debat real de les conseqüències del PH? Quin paper hi ha jugat la mobilització popular?
El debat comença ara. Nosaltres prevèiem que, quan es produïra la mobilització a València, s'obriria el debat de fons. Perquè, fins ara, el govern podia conduir la pugna que hi havia sobre el PH amb les seues categories tradicionals: el discurs segons el qual la política hidrològica consisteix a agafar aigua d'on en sobra i dur-la on en falta, i que això és el que fa el PH. Però ara es posen de manifest tots els problemes des d'un altre punt de vista, es veu la complexitat de la política hidrològica, es comença a entendre que potser no sobra tanta aigua i, a més, s'entén des de la perspectiva d'ací, des de la perspectiva de qui li han tret l'aigua que tenia i li'n volen donar una altra que potser no existeix. Llavors s'obre un debat per al qual el sistema tradicional de la política hidràulica no està preparat. I això és el que estem veient ara mateix, amb aquesta tensió i aquesta histèria que estan mostrant: d'una banda estan preocupats pel seu negoci, i de l'altra no estan preparats intel·lectualment per a aquest debat.
Si ara comença el debat, què ens espera d'ara endavant?
Crec que estarem sotmesos als calendaris electorals. De cara a les municipals es parlarà del transvasament Xúquer-Vinalopó, ja ho estem veient. De cara a les properes eleccions no sé si haurem aconseguit ja que la UEs'haja manifestat o no. La baralla continuarà, perquè un cop la UE haja posat reserves i entrebancs, continuaran dient que és un projecte vital i de vertebració d'Espanya i què Espanya el farà pel seu compte. I de cara a les eleccions estatals, probablement haurem de veure com fan alguna cosa amb la sèquia de Xerta-Sènia. O siga, gestos de cara a la galeria. Però ja no podran parar el procés de debat, la gent s'està preguntant moltes coses.
Tinc l'esperança que això no es faça i done lloc a una reflexió més en profunditat i a construir una nova política de l'aigua, la que aquest país necessita.
A què creus que li tenen més por?
Tenen por, en general, a la possibilitat què el País Valencià veja que té uns interessos comuns, hidrològicament parlant, amb Catalunya. Això els fa molta por, perquè està clar què el País Valencià pot parlar amb Catalunya, amb l'Ebre, pot demanar aigua de l'Ebre, fins i tot, que crec que no té gaire sentit, però pot tenir una posició de diàleg. I això no els agrada gens, han preferit deixar-ho en una confrontació aragonesovalenciana, en una cosa més difusa, que no parlar de catalans i valencians.
Alguna cosa bona tindrà el PH...
A veure, algunes coses bones són als annexos. És a dir, per inflar el volum d'inversió que és el que fan tots els governs per mostrar que fan política han clavat al sac del PH tota una sèrie d'obres, algunes d'elles positives, com ara projectes de depuració, de recuperació... El problema és que, justament perquè el projecte s'està polaritzant al voltant del transvasament de l'Ebre que per a això volen fer servir el PH, els projectes positius s'estan deixant de banda. Per exemple, tots els diners d'investigació que tenia el pressupost estatal per a anàlisi de cabal ecològic, per fer estudis de problemes d'hidrologia, de zones humides i demés, s'utilitzen per fer els estudis tècnics del transvasament de l'Ebre. Quan aconseguim que es deixe de parlar de l'Ebre, s'obrirà una mica el camí per poder aprofundir en aquestes polítiques positives. En aquests moments encara prima el lobby del formigó perquè els polítics han entès, pense que de manera equivocada, què el que dona més rendibilitat política són les propostes del lobby del formigó. Quan comprenguen que això no és així i quan aconseguim entre tots fer canviar la visió social del problema, canviaran les polítiques.
Darrerament s'ha tornar a parlar d'un projecte que hi havia aparcat, amb tot el transvasament del Roina...
Això és la mateixa història, no pot ser. Portar l'aigua de sis-cents quilòmetres... Passa que al Roina tenen una concessió feta de fa molt de temps, sobra aigua, no saben què fer amb ella i volen vendre-la.... Si poden vendre-la contra pressupostos oficials, que la pague l'estat, que la pague qui siga, doncs està molt bé... Però això no pot ser, els interessos són els mateixos: darrere hi ha una de les més grans constructores franceses, és la mateixa història, no té cap sentit. A més, Catalunya té aigua, igual que el País Valencià: té el Pirineu, que és ric en aigua. Poden fer-se moltes coses abans de dur un transvasament de lluny. Tenim tots els aqüífers que han deixat inutilitzats, i avui dia la tecnologia ja permet utilitzar els aqüífers. Fa deu anys, la tecnologia d'osmosi inversa aplicada a aigües contaminades era molt cara; ara és molt més barat que dur l'aigua de fora.
De fet, ja han començat a fer una planta al Besòs que tracta deu milions de metres cúbics d'aigua que vénen de l'aqüífer del Besòs. L'aqüífer del Besòs estava contaminat per unes polítiques hidràuliques dolentes, com sempre, però ara, tot i que no estiga net perquè això requereix temps, ja es pot tractar l'aigua i fer-la potable. I com l'aqüífer del Besòs hi ha el del Llobregat, el del Ter... Mira què va passar als EUA: començaren a dur l'aigua del nord al sud de Califòrnia; després de l'Oregó ja cap al sud... Això no va arribar mai de la vida, però sí que hi havia els projectes. Van estar a punt de començar-ho fins que Carter ho va tallar, però hi havia projectes per a dur aigua de Canadà i d'Alaska, perquè els interessos de l'obra són els que són, i si l'aigua ve de molt lluny, millor: com més lluny, més obra. Si els deixéssim fer, acabarien duent l'aigua de Noruega, què és on n'hi ha més.
Màrius Martínez
|
|
